Estratègies d'avaluació de la telemedicina que poden provar la seva eficàcia

La telemedicina no deixa d'aportar innovacions i solucions, però encara no està totalment estesa ni integrada als sistemes sanitaris. Un dels motius és que sovint es considera que hi ha poca evidència de que sigui efectiva; de fet, manquen estudis i avaluacions de l'impacte d'aquesta pràctica. 

Per aquest motiu, un informe publicat recentment a JMIR Publications es planteja aquest dilema i analitza els estudis fets fins ara, tot detectant els reptes i els possibles models d'anàlisi per a futurs projectes. Per fer-ho, els autors de l'estudi van analitzar marcs i  estratègies d'avaluació utilitzats freqüentment aplicats a un cas real i van detectar punts febles i forts.

Dificultats en l'avaluació de la telemedicina

D'aquesta manera, se'n van adonar que les estratègies d'avaluació clàssiques no poden aplicar-se a la telemedicina efectivament. Tradicionalment, l'impacte es determina a través d'estudis sistemàtics, aleatoris i rigorosos. Tanmateix, els estudis duts a terme sobre telemedicina són molt variats i inclouen projectes pilots molts diferents, de diferents nivells de qualitat (tant el projecte com la seva avaluació). S'ha trobat doncs, que, en general, els problemes que sorgeixen en l'avaluació de programes de telemedicina es poden classificar en tres grups:

1. La diversitat de projectes de telemedicina, ja que poden enfocar-se a resoldre tot tipus de problemes del sistema sanitari: d'atenció sanitària, de proveïment de serveis, d'intervencions clíniques, d'estratègies… Això fa difícil establir paràmetres que serveixin d'indicadors en l'avaluació de la telemedicina.
2. Dissenys d'avaluació tradicional, com la prova controlada aleatòria (RCTs), sovint són poc pràctics aplicats a l'avaluació de la telemedicina: són costosos, difícils de dur a terme i llargs.
3. Els programes de telemedicina són complexos i dinàmics, i els marcs d'avaluació tradicionals no els capturen satisfactòriament.

Enfocament pràctic i valoració de l'impacte de la telemedicina

En aquest sentit, els autors de l'estudi destaquen la importància de seguir fidelment un protocol durant tot el procés del projecte. Considerant només les fases bàsiques en el desenvolupament d'un projecte, han creat aquest model de procés per a l'elaboració i avaluació d'un projecte de telemedicina:

1. Planificació:
   1. Objectius i justificació: El primer pas és definir els objectius i determinar la direcció del projecte tot fent servir el mètode SMART (Specific, Measurable, Achievable, Relevant and Time-bound) o similars.
   2. Disseny del projecte: S'han de definir els processos i activitats que es duran a terme per tal de complir els objectius proposats. Aquesta fase inclou la identificació del públic (target) i stakeholders, el disseny del protocol, el pressupost, la cronologia del projecte i el disseny de l'estratègia d'avaluació.
2. Implementació: 
   1. Tecnologia i operacions: Les accions dutes a terme en aquesta fase estaran  guiades per l'objectiu i disseny fet prèviament. S'ha de seleccionar la tecnologia adequada i valorar-la de forma íntegra amb la resta del projecte.
   2. Adopció i assimilació: Aquesta fase en telemedicina és crítica, especialment si el projecte va dirigit als principals stakeholders (pacients i proveïdors). De cara al pacient, s'ha de tenir en compte el grau d'alfabetització digital, el disseny de l'aplicació, la seva simplicitat i funcionalitat. De cara al proveïdor es valora la integració amb el procés existent, assimilació per part del personal, integració de la història clínica i facilitat d'aplicació. Les tècniques per millorar l'assimilació per part del pacient són: personalització, oferir recompenses o incentius econòmics, ludificació i integració amb xarxes socials.
3. Valoració de l'impacte: Mesurar els resultats tant durant com després d'implantar el projecte. Es recomana que cada programa de telemedicina tingui un procés d'avaluació dissenyat per cada una de les seves fases, tot tenint en compte les característiques específiques del programa.

L'estudi recomana doncs, mètodes pràctics, que apliquin processos múltiples i valorin totes les fases. Considera essencial tant l'avaluació de l'impacte al llarg de totes les etapes -en lloc de només al final- com la planificació prèvia. La planificació prèvia ha d'incloure tots els stakeholders, per tal que aquests identifiquin els objectius del programa i les accions que s'han de prendre a cada fase, cosa que porta dos beneficis importants: la personalització de la telemedicina, un procés que encara està en creixement i es pot adaptar des del principi a les necessitats del pacient; i el compromís dels usuaris, ja que com més participin en el procés de planificació, més comesos estaran amb el programa durant la seva implantació.