“La realitat virtual necessita lideratge clínic, implicació dels professionals i una necessitat assistencial clara”

Conversem amb José Ferrer, metge i investigador de l’equip d’Innovació i Recerca de Badalona Serveis Assistencials (BSA), doctorand de la Universitat Oberta de Catalunya i investigador de l’Institut d’Investigació en Atenció Primària Jordi Gol. Ferrer ha estat reconegut amb la Beca TIC Salut Mental, concedida per la Fundació TIC Salut i Social i la Fundació Barbosa & Petit. El seu projecte està centrat en el desenvolupament d’una eina per valorar l’adopció de la realitat virtual i altres tecnologies immersives al sistema de salut, tenint en compte els factors que poden facilitar-ne o dificultar-ne la seva implementació.

Ens pots explicar en què consisteix l’eina que estàs elaborant en el marc del teu projecte?

La recerca se centra en el desenvolupament d’una eina que ajudi els equips sanitaris a valorar si té sentit incorporar tecnologies immersives en un context assistencial concret, per què podria aportar valor i quines condicions serien necessàries perquè aquesta incorporació fos segura, útil i sostenible.

Quan parlem de realitat immersiva ens referim a tecnologies com la realitat virtual, la realitat augmentada o la realitat mixta. Són eines digitals que permeten a la persona viure una experiència més interactiva i sensorial que una pantalla convencional. Per exemple, amb unes ulleres de realitat virtual una persona pot sentir-se dins d’un entorn digital, com un espai relaxant, una simulació o una activitat terapèutica, mentre que la realitat augmentada incorpora elements digitals sobre l’entorn real.

L’objectiu és ajudar professionals i organitzacions sanitàries a prendre decisions més informades abans d’implementar aquestes eines, valorant aspectes com la utilitat clínica, la seguretat, l’acceptació dels pacients i professionals o la capacitat real d’integrar-les en el dia a dia assistencial.

A Badalona Serveis Assistencials teniu una trajectòria consolidada en l’aplicació de les tecnologies immersives en l’àmbit de la salut i el benestar. Ens podries compartir alguns casos d’èxit que exemplifiquin els beneficis d’aquesta tecnologia en aquests entorns?

A BSA fa uns anys que treballem amb realitat virtual i altres tecnologies immersives en projectes de salut, benestar i formació. Les hem aplicat en àmbits com el benestar emocional dels professionals, el dolor crònic, la rehabilitació cognitiva, la preparació prequirúrgica, les cures complexes, la població infantil i la neurodiversitat.

El que hem après és que, ben utilitzades, aquestes tecnologies no substitueixen els professionals, sinó que els poden ajudar a assolir millor alguns objectius terapèutics o educatius. Poden reduir ansietat, afavorir la participació, millorar la motivació i fer més amable l’experiència assistencial en moments de vulnerabilitat.

Per mi, la clau és aquesta: la tecnologia ha d’estar al servei de la relació assistencial, no al revés.

Tenint en compte aquestes aplicacions, quins criteris podríem dir que són imprescindibles perquè les tecnologies immersives aportin un valor real en la pràctica assistencial?

El primer criteri és que la tecnologia respongui a una necessitat real. A vegades hi ha molt entusiasme amb la innovació, però si no resol un problema concret o no facilita la feina dels equips, és difícil que tingui recorregut.

Després cal valorar aspectes com la seguretat, la usabilitat, l’acceptació per part dels pacients i professionals, la disponibilitat de recursos i la capacitat d’integrar-se dins dels circuits assistencials habituals. Una mateixa eina pot tenir molt sentit en un servei i no aportar gaire en un altre.

Per mi, el criteri final és molt clar: la tecnologia ha d’ajudar a reduir patiment evitable, millorar el confort o reforçar la relació terapèutica. Si complica més del que aporta, probablement no és el moment o el context adequat.

Tot i el potencial i els beneficis que comentaves, la incorporació d’aquestes tecnologies també presenta dificultats. Què acostuma a fallar a l’hora d’adoptar aquestes eines en l’àmbit assistencial?

Sovint no falla la tecnologia, sinó la manera d’implementar-la. Hi ha pilots que funcionen bé al principi, però després costa mantenir-los perquè falta temps, formació, suport institucional o encaix amb la realitat dels equips.

També poden aparèixer expectatives poc realistes. La realitat virtual no resol per si sola problemes estructurals del sistema sanitari. La realitat virtual necessita lideratge clínic, implicació dels professionals i una necessitat assistencial clara.

Per això crec que és important avançar de manera progressiva, escoltant molt els equips i entenent que implementar tecnologia en salut és sobretot un procés de canvi organitzatiu i humà, no només tecnològic.

Posant el focus en l’àmbit de la salut mental, pel qual has rebut la Beca TIC Salut Mental, quins reptes o necessitats consideres que les tecnologies immersives poden abordar amb més eficàcia que altres eines digitals?

Les tecnologies immersives tenen una capacitat especial per generar experiències vivencials. Això pot ajudar a captar l’atenció, afavorir la implicació emocional i crear una sensació de presència que altres eines digitals no sempre aconsegueixen.

En salut mental poden ser útils per treballar regulació de l’ansietat, benestar emocional, entrenament d’habilitats o adaptació d’entorns a persones amb necessitats diferents. Permeten passar d’una explicació abstracta a una experiència més directa i guiada.

Però cal mantenir prudència. No substitueixen l’acompanyament terapèutic ni el vincle professional. Són una eina de suport, i el seu valor depèn de com s’integren dins d’una intervenció clínica més àmplia.

Per tot plegat, quin missatge donaries als professionals del SISCAT que valoren incorporar les tecnologies immersives en la seva pràctica assistencial?

Els diria que no la vegin com una moda ni com una solució universal. La primera pregunta hauria de ser sempre quin problema volen abordar i si aquesta tecnologia pot aportar valor real en aquell context concret.

També crec que és important que els professionals la puguin experimentar abans de valorar-ne l’ús clínic. La realitat immersiva és una eina digital molt diferent d’altres perquè genera una sensació de presència i d’impacte emocional molt més intensa. Fins que no la proves, és difícil entendre realment què pot aportar i també quines limitacions té.

I sobretot, que mantinguin sempre el focus en les persones. Quan la tecnologia ajuda a reduir ansietat, millorar el confort o fer més humana una experiència difícil, és quan realment pot tenir sentit dins del sistema sanitari.