Notícies

“La innovació passa per posar el resident al centre de la intervenció terapèutica”

“La innovació passa per posar el resident al centre de la intervenció terapèutica”

Entrevistem a Marc Guilló, Director Acadèmic d’Amalgama7.

Marc Guilló, a l’esquerra, juntament amb Montserrat Magrané, directora general d’Amalgama 7; Marta Sánchez, administradora del ‘Clúster’ de Salud Mental de Catalunya, i Jordi Royo, director clínic d’Amalgama 7. Fotografia de Miguel Ramudo (DM). Miguel Ramudo

En aquesta ocasió us portem una conversa amb Marc Guilló, Director Acadèmic d’Amalgama7 per conèixer la seva tasca i la de la seva organització. En Marc comparteix l’experiència de la seva entitat a partir d’un projecte per tractar desordres de conducta i comportament en joves i adolescents com a conseqüència de la seva interacció amb les TIC. Parlem amb ell per conèixer una mica més la tasca d’Amalgama7 a partir d’aquest cas concret.

  • Marc, em podries parlar breument d’Amalgama7, qui sou i a què us dediqueu?

Amalgama 7 és una entitat d’atenció a joves, adolescents i les seves famílies en els àmbits clínic, educatiu i acadèmic. Així doncs, desenvolupem tractaments terapèutics, ja siguin de manera ambulatòria o residencial, des de l’any 1997 (al llarg d’aquests 22 anys hem obert més de 5.500 històries clíniques). Som una entitat privada que ha establert acords amb diferents organismes públics, com el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, el Instituto Aragonés de Servicios Sociales del Gobierno de Aragón, el Ministeri de Salut, Benestar i Treball del Govern d’Andorra o l’Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció. Disposem d’una xarxa assistencial pròpia, amb centres de consultes ambulatòries a Barcelona i Madrid, i escoles terapèutiques residencials al Berguedà i al Camp de Tarragona, així com un centre de dia a Barcelona ciutat.

  • Per tant, responeu a una funció de servei social i servei sanitari. Com integreu aquestes dues vessants?

Entenem que és bàsic atendre la persona en totes les seves dimensions. Les persones que atenem no són únicament pacients, o exclusivament alumnes, o només residents, sinó que ho són tot alhora. Així doncs, cal oferir-los una atenció integral que tingui en compte les circumstàncies de la persona en cada un d’aquests àmbits.

En conseqüència, a les nostres escoles terapèutiques realitzem l’atenció d’aquests diferents aspectes al mateix temps, vetllant pel seguiment acadèmic de cada persona, per l’adquisició de competències socials i per la comprensió i gestió del trastorn que pateix.

Per tant, és vital treballar a partir d’un equip interdisciplinari, que inclogui educadors, professors, psicòlegs, psiquiatres, metges, infermers, monitors, etc. i donar tanta importància a una vessant com a l’altra, perquè una millora en qualsevol d’aquestes àrees pot comportar una millora en les altres.

  • Concretament sobre el cas exposat al 4YFN, en què consisteix aquesta línia de treball o projecte?

La nostra línia de treball principal, o la casuística més predominant que ens hem trobat fins ara, ha estat la dels trastorns de conducta i la de la patologia dual (trastorns de conducta associats al consum de tòxics), però cada cop més ens trobem amb casos d’abús i addicció del que sempre hem anomenat noves tecnologies, i que cada cop són menys noves perquè són més habituals.

Així doncs, volem fer èmfasi que els manuals de diagnòstic psiquiàtric existents (DSM-V i CIE 10) no contemplen l’addicció a les tecnologies i als vídeojocs com a trastorn (tot i que sí que parlen de l’addicció a les apostes), i que, segons el nostre parer, podríem parlar d’una nova patologia dual que es troba en tendència creixent: la patologia dual que inclou un trastorn de conducta associat a una addicció a les tecnologies, sense necessitat del consum de tòxics.

Fins fa uns quants anys, ens semblava que els casos hikikomori (nois que no surten de la seva habitació i passen les hores enganxats a la pantalla de l’ordinador) que sentíem del Japó no arribarien mai aquí, per la distància cultural i social existent. Avui en dia, ja podem dir que estem atenent, i que hem atès, casos com aquests a casa nostra i que, per tant, és una circumstància que anirà creixent amb el pas del temps. Cada cop més, trobem adolescents que no tenen eines suficients per gaudir de la vida en societat, i que se senten més còmodes vivint una vida artificial a través de la pantalla i reclosos a la seva habitació.

Davant d’aquesta patologia en augment, veiem com una gran part del sector dels vídeojocs i de l’entreteniment desenvolupa productes cada cop més atractius i més addictius, però poques vegades veiem que proposin tecnologies per ajudar a detectar i tractar les addiccions que aquests productes generen, si no se’n fa un ús adequat.

Per tot això, volem animar el sector tecnològic i audiovisual a crear programes, aplicacions, jocs, etc. que ajudin a conscienciar els usuaris d’aquestes addiccions i abusos, i a fer-ne un ús responsable i saludable.

  • Com detecteu els joves que necessiten atenció? Existeix una simptomatologia definida o d’altres associades?

De forma habitual, són les famílies qui contacten amb nosaltres perquè la situació a casa els sobrepassa, o un professional (ja sigui de l’àmbit clínic o acadèmic) que ens deriva algun cas que creu que podrem ajudar.

En general, podem parlar de situació d’addicció a d’abús d’una substància o recurs quan s’incompleixen responsabilitats (ja siguin familiars, acadèmiques, socials…) per continuar fent aquest ús excessiu o abús d’una activitat, substància o recurs. L’any 2018, l’OMS (Organització Mundial de la Salut) va establir que, per diagnosticar una addicció, és necessari que aquest comportament s’allargui, com a mínim, durant 12 mesos, i va reconèixer l’addicció a les tecnologies com a malaltia dins la classificació internacional. El mateix any 2018, la Estrategia Nacional de Adicciones del Ministeri de Sanitat va incorporar, per primer cop, les addiccions sense substància.

En la gran majoria de casos que trobem, hi ha certs indicadors que són compartits: sensació de malestar per part de l’adolescent, dèficit de projecte vital, poc manteniment d’amistats de sempre, incompliment de responsabilitats acadèmiques, pensament fabulatiu, consum de tòxics, mala relació amb la família, incompliment d’horaris i tasques familiars, impulsivitat, immediatesa, maltractament familiar (ja sigui físic o psicològic), etc.

El fet de complir un o  més d’un d’aquests indicadors no vol dir que la persona necessiti una intervenció directa, ja que es poden presentar amb major o menor incidència, però un alt nivell d’expressió de diverses d’aquestes situacions  acaben impedint mantenir un dia a dia saludable i un compliment de les responsabilitats.

  • Podries descriure elements que ajuden a identificar desordres de conducta o comportament?

Hi ha certs factors protectors que poden ajudar a mantenir una rutina saludable i a moure’s en un entorn terapèuticament positiu, encara que amb les persones no existeixen les fórmules màgiques ni les receptes 100% efectives. Alguns d’aquests factors són: la pràctica habitual, regulada i social d’esport; el compliment de les obligacions acadèmiques; la vinculació a activitats de cohesió social integradora (per exemple, un esplai); la participació en activitats culturals (música, teatre, pintura…), etc.

En certes ocasions, quan arriba l’adolescència s’abandonen algunes d’aquestes activitats. L’abandonament sobtat de moltes d’aquestes accions pot ser un indicador que alguna cosa no està anant del tot bé, especialment si se substitueixen per activitats paralitzants (vídeojocs, estades als parcs, ús excessiu de xarxes socials…) amb noves amistats (desconegudes pels pares) o amb un allunyament envers la família. Aquest canvi de tendència pel que fa a les activitats, i el canvi d’actitud envers les responsabilitats a casa (d’una actitud col·laboradora a un comportament més disruptiu) poden indicar una situació que derivi en trastorn de conducta.

Un altre factor que ens pot alertar és la tendència a l’aïllament. Si bé és cert que amb l’adolescència la persona pren consciència del seu entorn i, en conseqüència, es torna més selectiva i s’allunya de certes activitats o amistats per una qüestió d’afinitats i gustos, distanciar-se sobtadament de l’entorn familiar i entrar de cop en una situació de secretisme i hermetisme ens pot donar pistes que alguna cosa està canviant, i que podria acabar derivant en un trastorn de conducta.

  • Un cop identificats, quin és el procediment per oferir acompanyament als joves?

Entenc que parlem del procediment per tal que els joves iniciïn un tractament. En aquest punt, és important que els pares tinguin una certa autoritat moral sobre l’adolescent per fer-li entendre que ha de venir a visita. Sense aquest primer empoderament de la família, es fa molt complicat poder treballar amb el noi o la noia, perquè difícilment voldrà venir pel seu compte si la família no pressiona.

Un cop acudeixen a visita clínica, podem valorar els indicadors, entendre la percepció que els joves tenen de la situació i fer-los partícips de la presa de consciència sobre el que estan vivint i com reaccionen davant els estímuls per, si és necessari, proposar un tractament, ja sigui ambulatori o residencial.

  • Us coordineu amb centres de salut mental?

Sí, especialment a la fase inicial (orientació diagnòstica) i final (programa de seguiment a l’alta). En un inici, necessitem la informació de cada àmbit de la persona que atendrem i, per tant, ens coordinem amb institucions per on, possiblement, hagi passat aquella persona prèviament per conèixer la intervenció que s’ha realitzat i l’evolució de la persona en aquell context.

Paral·lelament, quan una persona s’incorpora al programa de seguiment, en ocasions fa el seguiment amb nosaltres, a través dels centres de consultes externes de Barcelona o Madrid, però en d’altres fa el seguiment amb altres professionals externs, de manera que ens coordinem amb ells per fer un retorn adequat del cas i per estar al corrent de la intervenció que aquell professional en fa. De la mateixa manera, durant el tractament cal fer consultes amb centres de salut per resoldre dubtes sobre prèvies intervencions amb els nostres residents i per coordinar decisions i orientacions. Així doncs, ens coordinem amb CSMIJ, UCA, hospitals de dia, terapeutes privats, SPPIJ, etc. A més a més, actualment formem part de la vicepresidència del Clúster de Salut Mental de Catalunya.

  • Quin és el grau d’adherència als tractaments o al procés assistencial?

Quan parlem del nivell d’adherència, cal diferenciar els tractaments de tipus ambulatori i els tractaments residencials a les escoles terapèutiques.

Pel que fa als tractaments ambulatoris, com que la persona assisteix presencialment en visita terapèutica, però segueix fent el seu dia a dia, costa més garantir una adherència al tractament. La persona se segueix exposant diàriament a certs estímuls o al·licients que poden fer que no se centri en el seu procés terapèutic i, per tant, el pas del temps pot fer que la seva adherència al tractament i la seva voluntat de canvi es vagin diluint.

Pel que fa als tractaments residencials, com que la persona conviu en un espai terapèutic les 24 hores del dia i els seus esforços estan tots dirigits cap a la seva millora terapèutica, fa que el grau d’adherència sigui molt més elevat, rondant el 100%.

  • Una de les nostres tasques és acompanyar al sistema de salut i social en el desplegament i implementació d’eines tecnològiques per millorar la qualitat assistencial. Creus que es pot treballar aquesta addicció a la tecnologia amb solucions tecnològiques?

Sens dubte. De fet, actualment ja estem fent servir proves mèdiques amb marcadors biològics per detectar el TDAH a partir d’un vídeojoc (B-Gaze). Per als joves és molt fàcil d’utilitzar i ens ofereix unes dades molt interessants i fiables.

A més a més, si la persona té certa consciència de problema respecte l’ús o abús dels vídeojocs i tecnologies en general, sempre es pot acordar la instal·lació d’un sistema de control parental per tal de bloquejar certes activitats, de manera que la persona no tingui la temptació sempre a l’abast. Això sí, cal que la persona tingui aquesta consciència i honestedat.

Altres exemples de petits intents per fer que els usuaris valorin l’ús que fan de certes tecnologies són els comptadors d’hores de joc que existeixen en certs vídeojocs, encara que sovint han servit més per crear competència entre jugadors que no per reduir-ne l’ús.

Si avui en dia ja existeixen tecnologies de realitat virtual que simulen la interacció humana per tractar i superar la fòbia social, estic convençut que es poden crear tecnologies per detectar i treballar molts altres trastorns, inclosos els d’addició a les tecnologies.

  • Què entens per innovació?

Per nosaltres la innovació no és un concepte que depengui només de les eines utilitzades en un tractament, sinó que té més a veure amb el concepte metodològic.

A Amalgama 7, la innovació passa per posar el resident al centre de la intervenció terapèutica. Això vol dir que cada persona atesa a Amalgama 7 té el seu pla terapèutic individualitzat, que inclou el tipus d’intervenció terapèutica (ambulatòria, residencial o centre de dia), el tipus de tractament, els objectius terapèutics i el temps de durada del tractament. Així doncs, cada persona segueix programa d’orientació diagnòstica, un programa de tractament i un programa de seguiment a l’alta.

Pel que fa al programa de tractament, cada resident té un pla d’estada diferent respecte els altres, tant pel que fa a la durada, com als objectius que cal assolir en cada àmbit (acadèmic, clínic i educatiu), de manera que atenem la globalitat de la persona per aconseguir canvis en cadascun d’aquests aspectes.

Per tant, nosaltres creiem que innovar no és fer servir els aparells més moderns i les tecnologies més avançades, sinó que passa per adaptar el procés terapèutic a la situació i necessitats de cada persona que atenem.

  • Podries comentar algunes de les conclusions més rellevants que obteniu a partir d’aquest projecte? Quines necessitats teniu i quins horitzons us marqueu?

És clar que la presència d’elements tecnològics en el nostre dia a dia és cada cop més gran, i que les problemàtiques que se’n deriven quan se’n fa un ús abusiu o addictiu són cada vegada més habituals. Això no vol dir que els professionals haguem de mirar amb por el avenços d’aquest camp, sinó que hem de recomanar-ne l’ús responsable i estudiar la manera com aquestes tecnologies ens poden ser útils per fer els tractaments més eficaços i individualitzats.

En cap cas s’ha de prohibir o limitar indiscriminadament l’accés a aquests productes, la qual cosa generaria encara més voluntat d’abús. Cal potenciar l’educació sobre el bon ús de tots els dispositius i tecnologies existents, de manera que el mateix usuari pugui ser conscient del grau de dependència que experimenta, o que el mateix dispositiu ho pugui detectar per alertar l’usuari.

En aquest sentit, ja existeixen campanyes de conscienciació sobre l’ús i la dependència del telèfon mòbil, com el programa Desconect@, però creiem que seria bo incentivar les empreses del sector tecnològic perquè se centressin encara més en la detecció i tractament de les addiccions que alguns del seus productes poden generar.

Butlletí Flash TICSS

Subscriu-te i rep cada mes novetats i notícies al teu email

Email